Bon Nadal

Aquesta història comença aquí i continua així…

… El mòbil no deixava de sonar. El Dr. Vallejo havia intentat posar-s’hi en contacte en vàries ocasions al llarg del dia, sense èxit. El “how how how” del telèfon va despertar la curiositat de les mares i els pares que parlaven en colla. Ningú s’havia adonat fins aquell moment que allà, prop dels seus fills, jeia el cadàver decrèpit d’en Pare Noel. L’ambulància va arribar a l’instant. En qüestió de segons, el parc va quedar desert, ningú volia aparèixer en aquella terrorífica escena.

En pocs minuts va arribar el jutge amb el cotxe fúnebre i, amb ell, un esportiu blanc. Un home de mitjana edat,  elegant, amb un maletí a la mà, en va sortir. Es va apropar al cadàver i, amb veu contundent, va afirmar “Jo conec aquesta dona”. Dona? El Dr. Vallejo va explicar amb tot luxe de detalls qui era aquell ésser inert, que en realitat es deia Elena del Toro, i que emmascarava un trastorn d’identitat dissociatiu. L’Elena s’havia sotmès feia només 24 hores a una sessió d’hipnosi a la seva consulta durant la qual el Dr. Vallejo havia identificat dues personalitats secundàries, la d’una mestra d’escola casada amb un adinerat banquer i la d’una mare soltera víctima de l’alcohol. Però no havia aconseguit descobrir la seva personalitat dominant fins aquella mateixa tarda, mentre repassava les notes que havia pres durant la sessió.

Ara tot estava clar. L’Elena havia tornat a casa com a mestra però en entrar i veure l’arbre de Nadal, la seva personalitat havia adoptat la d’en Pare Noel. Què feia allà amb aquella pinta? On estava el seu vestit? Demà era Nadal i estava perdent el temps! Va obrir un calaix de l’armari, es va enfundar el vestit vermell, les botes, va simular una enorme panxa amb una mena de silicona i es va maquillar. Ho va fer tant bé que quan es va veure al mirall s’hi va reconèixer de seguida… Ara sí, era el Pare Noel i tenia una missió que complir, repartir joguines a tots els nenes del món. Va pujar les escales de dues en dues fins arribar al terrat. Allà estaven en Rudolph i els demés rens, esperant-lo/a. El Pare Noel va saltar a la carrossa i amb un “Apa nois!” i es va llançar al buit, amb un somriure d’extrem a extrem. Imaginava, mentre queia, una càlida casa amb xemeneia i uns nens esperant, expectants, els seus regals. Per primera vegada, el Pare Noel es deixava veure davant d’aquells nens que l’abraçaven i besaven, estimant-lo com mai abans ningú l’havia estimat… Fou una sensació indescriptible… El dia més feliç de la seva existència, aquell en el que va perdre la vida.

I no és això el Nadal? Felicitat i tristesa? Companyia i soledat? Això si, l’important és viure’l… Bones festes.

This entry was posted in LaChincheta and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>